Hi trobem també éssers vius capaços
d'adaptar-se a zones completament fosques. Una d'aquestes zones on trobem una
gran quantitat de vida és la zona abissal, situada a partir dels 4000 metres de
profunditat als oceans, mars... A mesura que estem a més profunditat, menys
llum solar arriba. En aquesta zona, a més, trobem unes temperatures baixes, mai
superior a 4ºC, una pressió prou elevada i amb una escassa quantitat de
nutrients.
La manca de
llum solar en els grans fons fa que la vida dels vegetals no siga possible, amb
excepció dels bacteris, per la qual cosa l'elaboració de matèria orgànica és
mínima, efectuant-la només els bacteris a través de la quimiosíntesi. Per això
els animals que habiten els fons oceànics no tenen altra possibilitat que
depredar-se els uns als altres o esperar restes dels animals i plantes que
viuen a les capes superiors.
Els seus músculs i mitjans de locomoció
són febles i això fa que aquests éssers es desplacen molt lentament o que
inclòs siguen inmòbils.
Les esponges representen els organismes
menys evolucionats de la regió abissal i com estan completament obertes a
l'aigua, perquè el seu cos està recorregut per gran nombre de canals, no tenen
problema de pressió a qualsevol profunditat, ja que sempre estan plenes d'aigua
a la mateixa pressió de la que les envolta.
També trobem algunes anemones
resistents a aquestes condicions i, en alguns oceans s'han trobat plomes de mar
(figura 13) les quals tenen una pròpia llum blavosa. Aquesta llum la creen
mitjançant la bioluminescència, el procés de la producció de la llum, és una
propietat molt comuna en la foscor dels abismes. Es tracta d'una energia
lumínica emesa en uns òrgans anomenats fotòfors en què es realitza un procés
químic, mitjançant un ferment, la luciferasa, que reacciona amb la luciferina.
Ploma de mar a la zona abissal dels oceans.
(http://marinos1.blogspot.com.es/2013/05/maravillas-del-oceano-2.html)
És possible considerar que els animals
més nombrosos en els abismes són els crustacis, els quals es caracteritzen per
tenir les potes articulades i el seu cos protegit per una coberta quitinosa.
Els peixos tenen darrere de la retina
de l'ull una capa de reforç anomenada tapetum. En aquesta capa es reflecteix la
llum que ha entrat a l'ull i, per tant, passa dues vegades per la retina,
d'aquesta manera, la seva gran sensibilitat lluminosa els permet percebre una
presa en la foscor gairebé completa.
La major part dels peixos abissals es
troben proveïts de fotóforos, i les transformacions diferents que adquireix el
seu cos amb vista als diferents tipus de caça són innombrables. No obstant
això potser el mètode més estés és el de
situar l'òrgan lluminós a l'extrem d'un apèndix que, a manera de canya de
pescar, atrau els innocents peixets i crustacis. Entre els peixos més comuns
trobem: Caulophryne (figura 14), Argyropelecus, Idiacanthus, Melanocetus, Saccopharynx, Chauliodus o Cryptosaras.
Caulophryne a la zona abissal dels
oceans.
(http://tolweb.org/Caulophrynidae)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada