Els
éssers que viuen a unes zones hipersalines, s’anomenen halòfils. Aquests habiten en llocs sobrecarregats de sals, com a
zones litorals, salines i llacunes salobres. Mentre que en organismes normals
l'excés de sal provoca la mort per deshidratació a causa de l'osmosi, els
halòfils han desenvolupat una varietat d'adaptacions fisiològiques que els
permeten retenir l'aigua i així evitar la deshidratació. Un exemple comú és el
gènere Halobacterium, que habita en
entorns tan salins com el Mar Mort. Va ser el microbiòleg Benjamin Elazari qui
va trobar aquests microorganismes halòfils en una mostra d'aigua recollida en
aquest mar. A partir d’aquest moment es va poder demostrar la seva presència a la natura, tot i que
abans ja se sabia de la seva existència, per l'observació de mostres trobades
en aliments conservats en sal contaminats per ells. Als microbiòlegs els va
cridar l' atenció el color vermellós que adquirien aquests aliments, un color
produït per la bacteriorrodopsina dels microorganismes halòfils. Aquest
pigment, que participa en el procés de fotosíntesi, també causa el color
vermellós de l'aigua en els llocs on habiten aquests microorganismes. com les
Salines de Santa Pola i Torrevella entre altres (figura 8).
L'estratègia
d'aquests microorganismes per suportar la gran concentració de sal és evitar
els efectes d'un procés anomenat osmosi. En aquest procés, l'aigua passa a
través de la membrana de la cèl·lula, de la solució més diluïda a la més
concentrada. Per tant , si fos d'un organisme hi ha una alta salinitat ,
l'aigua sortirà d'ell i l'organisme morirà deshidratat. Els halòfils
aconsegueixen retenir l'aigua al seu interior acumulant nombrosos compostos en
el citoplasma, de manera que es compensa la pressió osmòtica, i l'aigua no surt
d'ells.
No tots
els microorganismes halòfils sobreviuen en qualsevol concentració de sal. El
nivell de salinitat que suporten serveix per classificar-los. Hi ha des halotolerants que són els que només
suporten concentracions baixes de sal, menors de cinc grams per litre fins
halòfils extrems que pot viure en dissolucions amb més del 20% de sal . Entre
aquests extrems hi ha:
•
Els halòfils febles que toleren entre el 0,5
% i el 10% de concentració de sal.
•
Els halòfils moderats que resisteixen entre
el 10 % i el 20% .
•
Halòfils extrems (archaea), per damunt del 20%.
Els microbis halòfils es van classificar en diversos
géneres com Halomonas, Volcaniella,
Halovibrio... En general són microbis classificats en el domini Archaea i
que creixen més lentament que molts microbis terrestres. Els halòfils han de
ser capaços d’evitar la seua dessecació que podria ser causada per la
diferència de salinitat entre el medi extern i el citoplasma. Per evitar-ho,
els organismes poden incrementar la concentració interna de soluts, bé per un
bobeig d’ions inorgànics cap a l’exterior o sintetitzant algun solut orgànic.
Es sap que els halòfils poden albergar grans quantitats de solut al citoplasma.
L’alga Dunaniella salina (figura 9), sintetitza
altres concentracions de glicerol per a mantenir l’equilibri osmòtic.
L’alga Dunaliella salinavista al microscopi.
La
majoria dels microorganismes Archaea acumulen sal al citoplasma, la qual cosa
requereix enzimes i estructures cel·lulars adaptades a les sals. Per últim, l’Halobacterium halobium s’adapta a la
concentració de sals y poc oxigen sintetitzant una proteïna de membrana,
anomenada bacteriorrodopsina (color vermell del aigua de les salines on viu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada